Apunts entorn a la llengua valenciana.

El llatí vulgar ya era una llengua en continua evolució i en diferencies dialectals entre les regions de la mateixa Italia, i mes encara entre les diferents províncies de l'Imperi Romà. Atres motius incidixen en el fet que les llengües romances, també nomenades romàniques o neollatines, siguen diferents entre sí:


•Els Substrats llingüístics: la llengua o llengües que se parlaven abans de l'arribada dels romans. En HISPANIA, se parlaven el vasc, l'iber i el celta. D'este SUBSTRAT prerromà trobem préstams com cavall; pero també paraules gregues com empori, fama, monarquia.

•La facilitat o la dificultat en les comunicacions en Roma: en les zones geogràfiques mes propenques a Roma o millor comunicades, el llatí evolucionà de manera diferent a les mes alluntades o aïllades.

•Els diferents graus i formes de domini de Roma sobre els territoris conquistats: l'evolució fon diferent en les zones de l'imperi menys romanisades i en població romana poca culta de les zones mes evolucionades en població mes culta.

•La caiguda de l'imperi romà en les invasions germàniques i el subsegüent procés de RURALIZACIÓN i d'aïllament de la població precipità el procés d'evolució i fragmentació del llati vulgar en dialectes, que se produí entre els segles V i VIII, accentuant encara mes les diferencies i facilitant uns canvis fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que donaren lloc a diferents parles tant entre sí com en relació al llatí originari. En el segle IX, rebien el nom de RUSTICAE ROMANAE LINGUAE, es dir, llatins rurals (per a diferenciar-les del llatí cult i de les llengües barbares) i en el temps donaren lloc a les llengües romàniques ( nom que deriva de ROMANICUS “llatí vulgar” front a LATINUS “llatí cult”).

La RACV nos diu:
"Respecte a les diferents teories sobre la conformació històrica del valencià, la teoria de l’autoctonia llingüística de l’idioma i de la continuïtat demogràfica en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana, sustentada pels doctors Ubieto, Cabanes, Peñarroja o Gómez Bayarri entre atres (com, per cert, algun membre eminent de l’actual AVL feu en un passat ben recent), sosté que pot establir-se un paralelisme en l’evolució del llatí vulgar en els diversos territoris de la Península Ibèrica. Un llatí vulgar que, arraïlat sobre els diferents substrats llingüístics preexistents en cada lloc (l’ibèric, en el nostre cas, com en el d’uns atres territoris propencs: Aragó, Catalunya o Múrcia), mantingué més tart el seu us entre la població d’estirp iberorromana durant els sigles de dominació musulmana de la península.
Esta població autòctona, si be pogué islamisar-se religiosament de forma majoritària, mantingué en major o menor mida l’us familiar i social de la seua parla romanç originària, de la mateixa que uns atres pobles del món igualment islamisats han mantingut el seu idioma a pesar d’adoptar la religió musulmana i l’àrap com a llengua de cultura.
"Les similituts existents entre el valencià i el català poden, per tant, explicar-se per factors anteriors a la conquista de Jaume I i, inclús, al comú substrat prerromà; tal com, per cert, sostingueren en el passat reconeguts partidaris de l’unitat de les llengües valenciana i catalana. És sabut ademés que en el nostre àmbit, com en unes atres zones de la Romània, se dona un gran conjunt de llengües afins que no escomença pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi ha unes atres modalitats no catalanes igualment pròximes llingüísticament."Valencia Catala i Occita es pareixen, per que tenen la mateixa branca llatina, pero d'abans de vindre Jaume.