VISITAS

lunes, 27 de enero de 2014

Un poquet de llum.


En les Normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana originàries, de 1979, les regles d’accentuació gràfica que s’establien eren bàsicament: 
- accentuar totes les paraules esdrúixoles, 
- no accentuar cap paraula plana,
- accentuar totes les paraules agudes excepte els plurals, les acabades en -ar, -er, -ir, -or, ur, i -ant, -ent, -int, -ont, -unt.
- i alguns accents diacrítics.

Aixina aparegué en la primera edició de l’Ortografia de la Llengua Valenciana (1979), i en la segona edició, revisada i ampliada, de 1981, que s’edità coincidint en l’acte popular de recolzament a les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana que es celebrà el 7 de març de 1981 en El Puig. (està penjada en la web de l’Aellva)

Per tant, les Normes d’El Puig “originals” són les mateixes normes de l’Acadèmia de 1979, que seguien encara el primitiu sistema d’accentuació descrit, el qual, com és conegut, presentava una abundància notable d’accents gràfics.

Pot llegir-se en el número 33 de la revista Murta (una històrica revista valencianista, que seguia les Normes de l’Acadèmia), de març de 1981, un extens artícul que fa referència a l’acte multitudinari celebrat en El Puig el mes anterior. S’observa que tots els texts, com no podia ser d’una atra manera, seguien el sistema d’accentuació vigent en aquell moment, que és, llògicament, el que es recolzà en l’acte multitudinari d’El Puig.

Les diverses obres llingüístiques redactades en aquell moment, com la Gramàtica de la llengua valenciana de Fontelles, Lanuza i Garcia, o els Diccionaris del Grup d’Acció Valencianista, estaven redactades també en les Normes d’El Puig “originals”, “en accents”.

No obstant, el sistema d’accentuació gràfica triat estava sent molt atacat pel catalanisme llingüístic (com en general, totes les Normes d’El Puig en conjunt), i més d’un any més tart, cap a juny de 1982, la consellera d’Educació, Amparo Cabanes, convocà a una reunió en la pròpia Conselleria a alguns representants de diverses entitats i institucions valencianes (entre elles, crida l’atenció que no estiguera present el GAV, la Cardona Vives, el Grup Cultural Ilicità o El Piló, entre unes atres).

És en dita reunió a on se pren la decisió de reformar totalment el sistema d’accentuació gràfica de les Normes d’El Puig, que a partir d’eixe moment queda reduït a l’us de l’accent diacrític. També hi hagué algun atre canvi menor en el sistema d’apostrofament.

Com estes modificacions foren assumides a continuació per la Secció de Llengua de la ACV, el conjunt del moviment valencianiste acatà la decisió, en ares del consens llingüístic; si be consta que figures importants que assistiren a la reunió, com Mossén Josep Alminyana o Mossén Lluís Alcón, no eren partidàries de modificar el sistema d’accentuació.

Curiosament, la revista Murta no informà en esta ocasió del canvi normatiu fins al mes de setembre de 1982, en el seu número 49, i per solicitut dels llectors, que havien observat estranyats el canvi en l’us de l’accentuació gràfica en el número 48 (juliol-agost de 1982), coincidint en la publicació del text definitiu de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, sense que cap avís explicara el perqué del canvi.

Este nou sistema d’accentuació diferent del recolzat popularment en 1981 en El Puig, tornaria a modificar-se per decisió de la RACV en 2003, en acabant de mesos de debat i discussió en el sí de la Secció de Llengua; decidint-se finalment la recuperació de l’accentuació gràfica completa pero en un sistema diferent al de 1979.

Se justificava la decisió en motius diversos, com la necessitat de que l’accentuació facilitara la llectura correcta (en quant a sílaba tònica i obertura de les vocals) de les paraules, independentment de que siguen d’us corrent o no; aixina com l’aprenentage de l’idioma per part dels no valenciaparlants; o també, marcar adequadament la diferenciació d’obertura vocàlica entre el valencià i el català, com per eixemple en el mateix topònim de Valéncia.

No obstant, en esta ocasió, al contrari de lo que succeí en 1982, un sector del valencianisme idiomàtic se negà a acatar la decisió, i continuà usant el sistema d’accentuació decidit en la reunió de 1982 en la Conselleria d’Educació.

Pd:Açò evidentment no es meu, forma part d'un intercanvi d'opinions entre yo i atra persona afí a la RACV.

domingo, 26 de enero de 2014

Apunts entorn a la llengua valenciana.


El llatí vulgar ya era una llengua en continua evolució i en diferencies dialectals entre les regions de la mateixa Italia, i mes encara entre les diferents províncies de l'Imperi Romà. Atres motius incidixen en el fet que les llengües romances, també nomenades romàniques o neollatines, siguen diferents entre sí:


•Els Substrats llingüístics: la llengua o llengües que se parlaven abans de l'arribada dels romans. En HISPANIA, se parlaven el vasc, l'iber i el celta. D'este SUBSTRAT prerromà trobem préstams com cavall; pero també paraules gregues com empori, fama, monarquia.

•La facilitat o la dificultat en les comunicacions en Roma: en les zones geogràfiques mes propenques a Roma o millor comunicades, el llatí evolucionà de manera diferent a les mes alluntades o aïllades.

•Els diferents graus i formes de domini de Roma sobre els territoris conquistats: l'evolució fon diferent en les zones de l'imperi menys romanisades i en població romana poca culta de les zones mes evolucionades en població mes culta.

•La caiguda de l'imperi romà en les invasions germàniques i el subsegüent procés de RURALIZACIÓN i d'aïllament de la població precipità el procés d'evolució i fragmentació del llati vulgar en dialectes, que se produí entre els segles V i VIII, accentuant encara mes les diferencies i facilitant uns canvis fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que donaren lloc a diferents parles tant entre sí com en relació al llatí originari. En el segle IX, rebien el nom de RUSTICAE ROMANAE LINGUAE, es dir, llatins rurals (per a diferenciar-les del llatí cult i de les llengües barbares) i en el temps donaren lloc a les llengües romàniques ( nom que deriva de ROMANICUS “llatí vulgar” front a LATINUS “llatí cult”).

La RACV nos diu:
"Respecte a les diferents teories sobre la conformació històrica del valencià, la teoria de l’autoctonia llingüística de l’idioma i de la continuïtat demogràfica en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana, sustentada pels doctors Ubieto, Cabanes, Peñarroja o Gómez Bayarri entre atres (com, per cert, algun membre eminent de l’actual AVL feu en un passat ben recent), sosté que pot establir-se un paralelisme en l’evolució del llatí vulgar en els diversos territoris de la Península Ibèrica. Un llatí vulgar que, arraïlat sobre els diferents substrats llingüístics preexistents en cada lloc (l’ibèric, en el nostre cas, com en el d’uns atres territoris propencs: Aragó, Catalunya o Múrcia), mantingué més tart el seu us entre la població d’estirp iberorromana durant els sigles de dominació musulmana de la península.
Esta població autòctona, si be pogué islamisar-se religiosament de forma majoritària, mantingué en major o menor mida l’us familiar i social de la seua parla romanç originària, de la mateixa que uns atres pobles del món igualment islamisats han mantingut el seu idioma a pesar d’adoptar la religió musulmana i l’àrap com a llengua de cultura.
"Les similituts existents entre el valencià i el català poden, per tant, explicar-se per factors anteriors a la conquista de Jaume I i, inclús, al comú substrat prerromà; tal com, per cert, sostingueren en el passat reconeguts partidaris de l’unitat de les llengües valenciana i catalana. És sabut ademés que en el nostre àmbit, com en unes atres zones de la Romània, se dona un gran conjunt de llengües afins que no escomença pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi ha unes atres modalitats no catalanes igualment pròximes llingüísticament."Valencia Catala i Occita es pareixen, per que tenen la mateixa branca llatina, pero d'abans de vindre Jaume.