Ho diuen ells.

"L'occità, com tots sabem més o menys, és l'origen del català medieval. Segons expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs en la seua Història de la llengua catalana, el català es definí al llarg del segle XII, però no fou fins al regnat de Jaume I (1213-1276) que s'independitzà de l'occità, ja que fins a aquell moment les similituds eren encara molt grans com per a considerar-los idiomes diferents " .    Vicent Baydal.

 Per a que no hagen dubtes ells mateixa ho diuen:
 "La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l'Horta d'Oriola i de les comarques orientals d'Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions --Principat, València, Balears i Rosselló"
 Manifest de 1934 concepte de llengua i patria.

 "la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d'igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc."
 Aço ya no els agrada.


 "Caldria reflexionar bé sobre el perill que enclou per a la consciència de la unitat de la llengua allò que de primer antuvi podria semblar tot el contrari: en comptes d'eixamplar-se l'àrea geogràfica del nostre idioma, com algú creuria, el català queda diluït en aquesta superior unitat lingüística i esbocinat en altres llengües o dialectes; l'occitanisme, concebut així, tendeix, per via indirecta, a contraposar a la llengua catalana una llengua valenciana i una llengua mallorquina, amb la mateixa raó que hi hauria per a l'existència d'una llengua menorquina o lleidatana o castellonenca, etc."
 Hi ha que carregar-se tot lo que no siga catala, en especial el valencia.


 Remat final.
 " Alguna de les varietats del provençal és, certament, de fàcil comprensió per a un català mitjanament il·lustrat, però això no vol dir pas identitat de llengua. A ningú no se li acudirà de dir que el català i l'italià formen part d'una mateixa unitat lingüística pel sol fet que un públic català pugui seguir amb relativa facilitat una representació teatral en italià"

 O siga que per al catala si val, pero per al valencia no val, perque el valencia quan dius aço es un dialecte, i quan no es la mateixa llengua, pero assoles en Valencia, en Catalunya es catala, i en valencia es catala que li diuen valencia. Per a riure's.

 Per a acabar:
 " Recordem l'afebliment que va comportar-nos l'ús del nom d'Aragó per a designar la confederació catalano-aragonesa; a l'estranger la confederació era coneguda amb el nom de "regne d'Aragó", i el nom de Catalunya perdia injustament valor internacional precisament d'ençà que la integració nacional s'acomplia amb les conquestes de Ramon Berenguer IV i Jaume I. Avui hi hauria un perill similar si les terres de llengua catalana es consideraven incloses sota la denominació d'Occitània."

 Barcelona, maig del 1934.** POMPEU FABRA, R[amon] D’ALÒS-MONER, R[amon] ARAMON I SERRA, PERE BOHIGAS, JOSEP MARIA CAPDEVILA, J[osep] M[aria] DE CASACUBERTA, PERE COROMINAS, JOAN COROMINAS, FRANCESC MARTORELL, J[aume] MASSÓ-TORRENTS, MANUEL DE MONTOLIU, L[luís] NICOLAU D’OLWER, MARÇAL OLIVAR, A[ntoni] ROVIRA I VIRGILI, JORDI RUBIÓ, PAU VILA. MANIFEST DE 1934 DESVIACIONS DE CONCEPTE LLENGUA I PATRIA.

 Au, ¡nyas coca en llanda!, ¿com se t'ha quedat el cos?. O siga, ells tenen tot el dret del mon a ser diferents de l'occita, pero al mateix temps li ho neguen al valencians (ser diferents al catala),. Li ho neguen a una llengua perfectament documentada des de fa segles i en vora dos millons d'usuaris, en un sigle d'or, i infinitat d'obres i autors que diuen parlar i escriure en valencià...

Ramón Muntaner i la seua fiabilitat

Totes les senyes indiquen que una part de la "cronica" escrita pel catala RAMÓN MUNTANER no està basada en l'experiencia propia i directa de l'autor sino en una serie de suposts que el croniste presenta de manera marcadament idealisada i distorsionada. Precisament es en l'inverosimilitut de la llegenda del "BELL CATHALANESCH" a on millor queda reflectida la falsetat i inexactitut dels "senyes" presentats en dita "cronica".

 RAMÓN MUNTANER, segons ell mateix aclarix en la seua obra, escomençà a escriure la seua "cronica" molts anys despres d'ocorrer alguns dels fets que preten reflectir. En concret, segons paraules del propi croniste, l'inicià el quinze de Maig de 1325 quan contava en 60 anys d'edat (AQUEST lliure el COMENCI LLA DEUS MERCE era en TEMPS de LX ANYS. Lo QUAL lliure yo COMENCE ha XV JORNS de MAIG de l'ANY de l'ENCARNACIO de NOSTRE SENYOR DEUS IESU CHRIST M.CCC.XXV). Substraent 60 anys a 1325 s'obte 1265, que seria l'any de naiximent de MUNTANER, mateix any en el que el rei aragones JAUME I "el Conquistador" inicià una CAMPANYA militar en el Regne de MURCIA en anim d'enforfoguir la rebelio sarraïna present en aquelles terres.

 ¿Com es possible que havent naixcut RAMÓN MUNTANER en el mateix any en el que el rei JAUME I realisà la seua CAMPANYA militar per terres murcianes, 1265, MUNTANER, sense apenes un any d'edat poguera haver acompanyat al rei com croniste i haver segut testic directe de, segons lo que narra, una (suposta) repoblament absoluta de catalans en viles de MURCIA i Alacant i d'un (supost) "BELL CATHALANESCH" parlat per estos pobladors ?

 Resulta de pur sentit comu entendre que MUNTANER mai pogue acompanyar al rei JAUME I en la seua campanya murciana, tal i com el croniste preten fer creure en la seua obra, i que per tant no pogue ser testic ni de la suposta "repoblament catalana", ni del supost "BELL CATHALANESCH" als que fa referencia. Els motius que espentaren a MUNTANER a mentir i a falsejar en la seua cronica, perdent tot rigor i credibilitat, no son especialment rellevants, lo substancial es que tots aquells catalanistes(*) que en base a MUNTANER i la seua cronica van proclamant que la llengua Catalana estava present i reconeguda en MURCIA i Alacant en el segle XIII han deixat de tindre en MUNTANER i la seua obra les "proves irrefutables" a tals suposts (a no ser que pretenguen imbuir d'autoritat a un "croniste" que en 1265 encara caminava en bolquers i que mai vixque els acontenyiments senyalats en primera persona, com intencionadament preten fer creure).

 Es tanta la desinformacio i inexactitut de la que fa gala RAMÓN MUNTANER en relacio a este assunt, que en la seua cronica data en l'any 1238 (M.CC.XXXVIII) la presencia del rei "en JAUME D'ARAGO" en terres murcianes, quan historicament està mes que provat que fon durant els anys 1265-1266 quan el rei aragones JAUME I estigue en el Regne de MURCIA ajudant al seu gendre castella l'infant Alfons (Alfons X "el Sabi") a enforfoguir la rebelio sarraïna (recordem que l'any 1238 es el de l'entrada del rei aragones en Valencia). En resum, si se donara per bo l'any de 1238 com el corresponent a la campanya del rei aragones JAUME I en MURCIA l'assunt encara se tornaria molt mes irrisori, posat que implicaria que MUNTANER hauria segut capaç de complir el seu comés de croniste encara sense haver naixcut (potser un comés a l'alcanç de qualsevol catalaniste de PRO, pero vedat al restant dels mortals).

 Conve saber, ademes, que el rei JAUME I falli quan RAMÓN MUNTANER tenia nomes onze anys d'edat, any 1276, per lo que es mes que evident que MUNTANER no pogue mai acompanyar com croniste al rei JAUME I en ninguna de les seues campanyes, ni pogue ser testic directe i presencial d'uns fets que el croniste catala mos vol presentar com vixcuts en primera persona.

 Com a colofo, el croniste catala llança un exaltat alegat en favor de Catalunya, en tota seguritat per a tractar de compensar la frustracio que li provocaria tindre que admetre l'inferioritat de ranc de Catalunya davant els regnes d'Arago i de Valencia (i MALLORCA). Proselitisme gratuït que deixa en evidencia el marcat caracter CHOVINISTA de RAMÓN MUNTANER i la seua visio partidista en favor de Catalunya i lo catala a lo llarc de la seua "cronica". Un CHOVINISME catalaniste que continua present en nostres dies, en major virulencia i agressivitat si cap, que ve de la ma del nacionalisme catalaniste (i els seus colaboracionistes en terres valencianes) que pretenen fer creure que l'idioma VALECIA es nomes un variant del Catala per a absorbir el patrimoni llingüistic i historic-cultural valencià dins dels seus inventats i ficticis "PAÏSOS CATALANS" i "corones CATALANO-aragoneses" imperials.

¿Que es la filologia ?

La paraula filologia procedix del grec i significa, lliteralment, ‘amor pel coneiximent’. El Diccionari d'Autoritats la definix com una “ciencia composta i adornada de la Gramatica, rhetorica, Historia, Poesia, Antigores, i generalment de la Critica, en especulacio general de totes les demes Ciencies. Es veu Grega. LAT. PHILOLOGIA”. Es dir, per als creadors d'este diccionari del segle XVIII, la filologia es la ciencia de les ciencies pero, sobre tot, la ciencia de les ciencies humanes. En l'actualitat, el terme ‘filologia’ s'ha aplicat, sobre tot, a l'estudi critic de la llengua i la lliteratura.

Normalment al substantiu ‘filologia’ seguix un adjectiu: ‘romanica’, ‘germanica’, ‘classica’, ‘semitica’, ‘eslava’, ‘hispanica’, ‘francesa’, ‘anglesa’, etc. El calificatiu se referix a les llengües i lliteratures que son estudiades de forma especial en eixe titul.

Els adjectius ‘romanica’, ‘germanica’ o ‘classica’ fan referencia a un model d'estudi i d'ensenyança que se denomina comparat. En filologia classica s'estudia el llati i el grec, ademes de l'indoeuropeu, el tronc del que deriven les llengües cridades classiques. La filologia romanica se relaciona en la filologia classica perque estudia les llengües i les lliteratures que procedixen i evolucionen directament del llati fins convertir-se en les llengües maternes de bona part dels actuals europeus i de les persones que en atres llocs del mon descendixen o han entrat historicament en contacte en europeus que parlen les llengües romanços.

En el nou Grau de Llengües, Lliteratures i Cultures Romaniques s'estudia, des d'una perspectiva comparada i historica, l'us llingüistic, lliterari i cultural d'estes llengües..

UNIVERSITAT DE SALAMANCA.

Un poquet de llum.

En les Normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana originàries, de 1979, les regles d’accentuació gràfica que s’establien eren bàsicament: 

- accentuar totes les paraules esdrúixoles, 

- no accentuar cap paraula plana,

- accentuar totes les paraules agudes excepte els plurals, les acabades en -ar, -er, -ir, -or, ur, i -ant, -ent, -int, -ont, -unt.

- i alguns accents diacrítics.

Aixina aparegué en la primera edició de l’Ortografia de la Llengua Valenciana (1979), i en la segona edició, revisada i ampliada, de 1981, que s’edità coincidint en l’acte popular de recolzament a les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana que es celebrà el 7 de març de 1981 en El Puig. (està penjada en la web de l’Aellva)

Per tant, les Normes d’El Puig “originals” són les mateixes normes de l’Acadèmia de 1979, que seguien encara el primitiu sistema d’accentuació descrit, el qual, com és conegut, presentava una abundància notable d’accents gràfics.

Pot llegir-se en el número 33 de la revista Murta (una històrica revista valencianista, que seguia les Normes de l’Acadèmia), de març de 1981, un extens artícul que fa referència a l’acte multitudinari celebrat en El Puig el mes anterior. S’observa que tots els texts, com no podia ser d’una atra manera, seguien el sistema d’accentuació vigent en aquell moment, que és, llògicament, el que es recolzà en l’acte multitudinari d’El Puig.

Les diverses obres llingüístiques redactades en aquell moment, com la Gramàtica de la llengua valenciana de Fontelles, Lanuza i Garcia, o els Diccionaris del Grup d’Acció Valencianista, estaven redactades també en les Normes d’El Puig “originals”, “en accents”.

No obstant, el sistema d’accentuació gràfica triat estava sent molt atacat pel catalanisme llingüístic (com en general, totes les Normes d’El Puig en conjunt), i més d’un any més tart, cap a juny de 1982, la consellera d’Educació, Amparo Cabanes, convocà a una reunió en la pròpia Conselleria a alguns representants de diverses entitats i institucions valencianes (entre elles, crida l’atenció que no estiguera present el GAV, la Cardona Vives, el Grup Cultural Ilicità o El Piló, entre unes atres).

És en dita reunió a on se pren la decisió de reformar totalment el sistema d’accentuació gràfica de les Normes d’El Puig, que a partir d’eixe moment queda reduït a l’us de l’accent diacrític. També hi hagué algun atre canvi menor en el sistema d’apostrofament.

Com estes modificacions foren assumides a continuació per la Secció de Llengua de la ACV, el conjunt del moviment valencianiste acatà la decisió, en ares del consens llingüístic; si be consta que figures importants que assistiren a la reunió, com Mossén Josep Alminyana o Mossén Lluís Alcón, no eren partidàries de modificar el sistema d’accentuació.

Curiosament, la revista Murta no informà en esta ocasió del canvi normatiu fins al mes de setembre de 1982, en el seu número 49, i per solicitut dels llectors, que havien observat estranyats el canvi en l’us de l’accentuació gràfica en el número 48 (juliol-agost de 1982), coincidint en la publicació del text definitiu de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, sense que cap avís explicara el perqué del canvi.

Este nou sistema d’accentuació diferent del recolzat popularment en 1981 en El Puig, tornaria a modificar-se per decisió de la RACV en 2003, en acabant de mesos de debat i discussió en el sí de la Secció de Llengua; decidint-se finalment la recuperació de l’accentuació gràfica completa pero en un sistema diferent al de 1979.

Se justificava la decisió en motius diversos, com la necessitat de que l’accentuació facilitara la llectura correcta (en quant a sílaba tònica i obertura de les vocals) de les paraules, independentment de que siguen d’us corrent o no; aixina com l’aprenentage de l’idioma per part dels no valenciaparlants; o també, marcar adequadament la diferenciació d’obertura vocàlica entre el valencià i el català, com per eixemple en el mateix topònim de Valéncia.

No obstant, en esta ocasió, al contrari de lo que succeí en 1982, un sector del valencianisme idiomàtic se negà a acatar la decisió, i continuà usant el sistema d’accentuació decidit en la reunió de 1982 en la Conselleria d’Educació.

Pd:Açò evidentment no es meu, forma part d'un intercanvi d'opinions entre yo i atra persona afí a la RACV.

Apunts entorn a la llengua valenciana.

El llatí vulgar ya era una llengua en continua evolució i en diferencies dialectals entre les regions de la mateixa Italia, i mes encara entre les diferents províncies de l'Imperi Romà. Atres motius incidixen en el fet que les llengües romances, també nomenades romàniques o neollatines, siguen diferents entre sí:


•Els Substrats llingüístics: la llengua o llengües que se parlaven abans de l'arribada dels romans. En HISPANIA, se parlaven el vasc, l'iber i el celta. D'este SUBSTRAT prerromà trobem préstams com cavall; pero també paraules gregues com empori, fama, monarquia.

•La facilitat o la dificultat en les comunicacions en Roma: en les zones geogràfiques mes propenques a Roma o millor comunicades, el llatí evolucionà de manera diferent a les mes alluntades o aïllades.

•Els diferents graus i formes de domini de Roma sobre els territoris conquistats: l'evolució fon diferent en les zones de l'imperi menys romanisades i en població romana poca culta de les zones mes evolucionades en població mes culta.

•La caiguda de l'imperi romà en les invasions germàniques i el subsegüent procés de RURALIZACIÓN i d'aïllament de la població precipità el procés d'evolució i fragmentació del llati vulgar en dialectes, que se produí entre els segles V i VIII, accentuant encara mes les diferencies i facilitant uns canvis fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que donaren lloc a diferents parles tant entre sí com en relació al llatí originari. En el segle IX, rebien el nom de RUSTICAE ROMANAE LINGUAE, es dir, llatins rurals (per a diferenciar-les del llatí cult i de les llengües barbares) i en el temps donaren lloc a les llengües romàniques ( nom que deriva de ROMANICUS “llatí vulgar” front a LATINUS “llatí cult”).

La RACV nos diu:
"Respecte a les diferents teories sobre la conformació històrica del valencià, la teoria de l’autoctonia llingüística de l’idioma i de la continuïtat demogràfica en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana, sustentada pels doctors Ubieto, Cabanes, Peñarroja o Gómez Bayarri entre atres (com, per cert, algun membre eminent de l’actual AVL feu en un passat ben recent), sosté que pot establir-se un paralelisme en l’evolució del llatí vulgar en els diversos territoris de la Península Ibèrica. Un llatí vulgar que, arraïlat sobre els diferents substrats llingüístics preexistents en cada lloc (l’ibèric, en el nostre cas, com en el d’uns atres territoris propencs: Aragó, Catalunya o Múrcia), mantingué més tart el seu us entre la població d’estirp iberorromana durant els sigles de dominació musulmana de la península.
Esta població autòctona, si be pogué islamisar-se religiosament de forma majoritària, mantingué en major o menor mida l’us familiar i social de la seua parla romanç originària, de la mateixa que uns atres pobles del món igualment islamisats han mantingut el seu idioma a pesar d’adoptar la religió musulmana i l’àrap com a llengua de cultura.
"Les similituts existents entre el valencià i el català poden, per tant, explicar-se per factors anteriors a la conquista de Jaume I i, inclús, al comú substrat prerromà; tal com, per cert, sostingueren en el passat reconeguts partidaris de l’unitat de les llengües valenciana i catalana. És sabut ademés que en el nostre àmbit, com en unes atres zones de la Romània, se dona un gran conjunt de llengües afins que no escomença pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi ha unes atres modalitats no catalanes igualment pròximes llingüísticament."Valencia Catala i Occita es pareixen, per que tenen la mateixa branca llatina, pero d'abans de vindre Jaume.

Nosatros culpables de la crisis

Molt s’està dient, parlant o escrivint de l’actual crisis econòmica, pero yo crec que ningú està dient qui es realment el culpable. I els culpables no som atres més que les persones i la nostra falta de trellat.

Qualsevol de nosatros pot vore en les notícies o en les televisions eixos programes documentals fets a vora carrer,a on la gent conta les seues llàstimes, autònoms sense faena, empreses trencades, males inversions, hipoteques desmesurades, gent en els pisos embargats etc. I tot açò no es culpa exclusivament de la banca, ni dels polítics, la gent també té la seua culpa per falta de sentit comú o de desconeiximent de com funciona qualsevol producte financer. ¿Quants varen llegir la seua hipoteca abans de firmar-la? ¿entenien les condicions que firmaven? ¿Per qué un banc dona una hipoteca a un emigrant, quan una condició màxima dins la banca es l’arraïl de les persones?. La gent ha disparat en pòlvora de rei, s’ha gastat lo que no se podia gastar, la banca en un afany codiciós ha donat soport inconscientment pero en coneiximent d’este despropòsit, ningu ha sabut gestionar una política que podria haver fet que el boom se transformara en una indústria més duradera i productiva, tots han pecat de codicia i el sac s’ha trencat. Aixina que no ha segut la política, sino els polítics, ni el sistema bancari, sino les persones que treballen en ell, ni la societat, sino cada un de nosatres, que per ignorància o mal assessorament nos hem clavat a jugar a especuladors, i el resultat es l’actual crisis. La gent ha de ser conscient de que les coses costen de guanyar, que el treball i els estudis porten al final la seua recompensa, i que anar a un banc a endeutar-se i conseguir un somi d’esta forma lo únic que pot passar es que se pot convertir en tot lo contrari, en un mal somi, com li està passant a molta gent hui en dia.

La solució a tot açò es tan senzilla com l’educació, igual que la gent s’ensenya a dur un coche, hi ha que ensenyar de menuts com funciona el sistema finacer, l’economia domèstica. La banca deu de canviar també l’actual forma de treballar, i els polítics no deuen tocar un banc al manco sense tindre responsabilitat penal.
D’esta crisis assoles eixirem, quan cada u de nosatres siga conscient d’a on està, que pot fer, i quins son els seus recursos per mantindre un nivell de vida, que no siga ofegat per deutes innecessaris.

Lo que mos sobra.

Escomence a pensar que l'actual situació econòmica i política en Espanya no te solucio possible.La classe mija i burguesa pot anar preparant-se per que van a passar-la per la turmix fins que solten l'últim gallet, per que son ells els que van a pagar, si poden, el forat monetari que hi ha en Espanya.
Tot açò passa perque els polítics, no tenen lo que hi ha que tindre per a solucionar-ho o tenen por de carregar contra aquells mes poderosos i que tenen la solució si volen.Perque sigam sincers, si yo tinc billets i venen a fer-me la vida difícil, agarre els billets i me'n vaig a un atre país. O tenen por a que se faça açò o els tenen pillats per ahí on ya saben vostés.
Aixina que este país on estem tots emborregats políticament estarà en crisis prou de temps i els canvis seran a pijor de moment.
Els valencians podem donar-li una volta ad esta situació, en atres llocs la gent ya haguera fet una revolució, i tots estos pitecàntrops polítics estarien en la presó o picant pedra de sol a sol, pero açi no se farà res d'això. La solució es tornar-li al poble valencia l'ilusió per treballar, l'ilusió de poder viure i tindre una oportunitat, fer de Valéncia el millor lloc del mon, la millor terra d'Europa, no mos falta clima, ni mar , ni sol ni industria, ni festes, ni cultura, ni empreses de primer orde ni gent ni arts ni res de res; ho tenim tot per a triumfar, per a ser el millor poble en la millor terra del mon, lo únic que mos sobra son els actuals polítics i el seu sistema florit de des de els mateixos arrels sindicals i financers, per la seua falta d'ànim ,espirit, i orgull de ser valencians i defendre i administrar este poble i esta terra com es mereix la seua gent, la millor del mon.